“Fou el cas que el donzell fill del senyor de Sentmenat va enamorar—se de la seva germana de llet. Així que el senyor se’n va assabentar va fer fora de casa, per gosada, la dida i la seva filla. Aquestes, sense la protecció del senyor del Castell de Sentmenat, van anar a viure en una casa rònega que hi havia dins dels dominis del senyor. Però la noia no sabia resistir el no poder veure el seu estimat, i cada dia anava a asseure’s al peu d’un àlber, des del qual es veia a l’horitzó la silueta del castell, i allà asseguda hi passava hores i hores. Però del donzell del castell, mogut també per l’enyorança i l’amor que sentia per la seva germana de llet, va fer mans i mànigues per veure la seva estimada, que no va trigar a descobrir asseguda al peu d’aquell arbre mirant el castell. I nit rera nit baixava el donzell a reunir-se amb la seva estimada i passar les hores al seu costat. Així que apuntava el dia, el fadrí tornava al castell, i per tal que el record de la seva estimada es mantingués més viu en ell, van convenir que ella cantaria tanta estona com creia que ell necessitava per arribar al castell, i així ell faria el camí acompanyat pels cants de la noia. El sòl on es trobava cada nit la parella va cobrir-se d’un gran tou d’herbes boscanes, que van enfilar-se amunt i amunt, a l’àlber que servia de recer a la donzella, i van enfilar-se també per un altre àlber, fins a formar com una mena de marc o finestra, al peu de la qual es posava la donzella per festejar amb el seu estimat quan ell acudia al seu costat. Passà un temps i la dida del donzell de Sentmenat va morir i va deixar sola la seva filla, a la qual féu prometre que no es casaria mai amb el seu germà. La parella enamorada va seguir festejant molt i molt temps, fins que un dia els senyors de Sentmenat va indicar al seu fill que li calia casar-se, i li van presentar com a promesa una minyona filla d’uns senyors d’un castell veí. El donzell no es resistí al matrimoni que li proposaven els seus pares, puix comprengué que el costum cavalleresc d’aquells temps no permetia el cansament d’un senyor amb una donzella que no fos del seu braç. El fadrí, amb molta recança va comunicar la decisió dels seus pares a la seva estimada, i li va prometre que no deixaria d’anar-la a veure fins el dia de les esposalles. I els dos enamorats van continuar-se veient encara molt temps més. Fins un dia que el donzell no anà a la seva cita, i la donzella, aixecant el cap, veié tot el castell il·luminat, i sentí la remor, l’alegria i la música que li revelaren el que passava. La pobra donzella en un gest de desesperació, no parà de cantar per veure si la seva veu podia arribar fins a les orelles del seu estimat. I cantant, cantant, anà per dent forces, i paral·lelament al seu costat, les plantes anaven agafant força i l’anaven envoltant, fins arribar a un punt en el qual la donzella es va convertir en un dels molts xuclamels que s’arrapaven i s’enfilaven àlber amunt d’on s’asseia la pobra fadrina. Aquesta finestra s’ha conservat fins ara i la gent l’anomena la “Finestra del Bon Record”. I quan el ventijol fa moure les herbes del bosc, la gent creu sentir encara la remor de la veu apagada de la pobra donzella que encara canta.»
Llegenda recopilada per Jordi Vinyets a Folklore de Sentmenat Grup d’Amics del Museu Arxiu Sentmenat, 1990. Il·lustracions de Josep Vinyets Mira.
Comentaris recents